Dins la criptoanàlisi, l' anàlisi de freqüències és l'estudi de la freqüència de les lletres o grups de lletres en un text xifrat. És un mètode de suport per a la ruptura de xifrats clàssics.
L'anàlisi de freqüències està basat en el fet que, donat un text, certes lletres o combinacions de lletres apareixen més sovint que altres, existint diferents freqüències per a elles. És més, hi ha una distribució característica de les lletres que és pràcticament la mateixa per a la majoria d'exemples d'aquest llenguatge. A l’espanyol, les vocals són molt freqüents, ocupant al voltant del 45% del text, sent la E i l'A (molt paregut al valencià) les que apareixen en més ocasions, mentre que la freqüència sumada de F, Z, J, X , W i K no arriba al 2%.
Primera pàgina d' Un manuscrit per al desxifratge de missatges criptogràfics , de Al-Kindi
La primera explicació ben documentada de l'anàlisi de freqüències (de fet de qualsevol tipus de criptoanàlisi) va ser donada al segle IX pel filòsof àrab Al-Kindi En Un manuscrit per al desxifratge de missatges criptogràfics (Ibraham, 1992). S'ha suggerit que l'estudi intens de l'Alcorà va revelar que la àrab tenia una característica freqüència de lletres. El seu ús es va estendre i va ser tan usat en Europa durant el Renaixement que es van inventar pautes per intentar burlar l'estudi de les freqüències. Aquestes incloïen:
- L'ús d'alternatives per a les lletres més comunes. Així, per exemple, les lletres X i Y trobades en el text xifrat podrien significar E en el text.
- Xifrat polialfabético, és a dir, l'ús de diversos alfabets per al xifrat. Leone Alberti sembla ser el primer en haber-ho suggerit.
- Substitució poligràfica , esquemes on parells o tríades de lletres eren xifrades com una sola unitat. Per exemple, el xifrat de PLAYFAIR, inventat per Charles Wheatstone a mitjans del segle XIX.
Un desavantatge de tots aquests intents de derrotar l'anàlisi de freqüències és que complicaven tant el xifratge com el desxifratge de les dades, provocant errors.
